#50 Recapitular y reajuste del GPS interno
(En catalán, abajo)
Cumplir 50 no es cualquier cosa. Cumplir 50 no es cosa de un día.
Al igual que un viaje, empieza unos días antes y acaba unos días después.
No puedo evitar pensar en todos aquellos y aquellas que, ya teniendo más años que yo, quizás han vivido, en alguna manera, lo mismo. Y a cada cuál le impacta uno de los cambios de número, de 29 a 30, de 39 a 40, de 49 a 50 o los que vendrán por delante.
Y es al sentir este punto de inflexión en el que ya no sabes si lo vivido iguala lo que queda por venir que recapitulas. Por un lado, agradezco haber llegado hasta aquí, por otro lado, me planteo qué aún me gustaría hacer, sabiendo que se inicia una cuenta atrás incierta.
Así, este punto medio es un buen momento para recapitular, rechequear el GPS interno y hacer reajustes.
Y las valoraciones se realizan desde diferentes perspectivas, ámbitos y tiempos.
¡Es por ello que el cumpleaños dura bastante más que un día!
En el momento presente, soy consciente de sentirme muy plena y feliz.
No una plenitud y felicidad de haber llegado al final de ningún camino, sino una plenitud y felicidad derivadas de la manera en que he aprendido o decidido andar el camino.
Quizás es una época, pero más bien se me antoja es una actitud conquistada ante la vida. Sin lugar a dudas, las circunstancias y territorio en los que vivo favorecen que así sea. Por ello, también estoy agradecida.
Ahora, más que esforzarme, me dejo fluir y procuro actuar en sintonía con la vida. Esa misma vida a la que me mantengo al servicio, atenta y disponible para cada nuevo giro al que me invita. Consciente de que todavía hay sueños por cumplir junto con la incertidumbre de cuáles serán realizables. A su vez, agradecida de todavía tener sueños, pues quién tiene un sueño por cumplir tiene un gran motivo por el que levantarse. Y yo los sigo teniendo.
Empiezo a sospechar que la tarea es conseguir el equilibrio entre los sueños y los límites. Compromisos adquiridos voluntariamente y a los que no renuncio, cómo es el ser madre. Madre que se transforma a guía cuando los hijos crecen. Madre que se levanta para defender a su hijo, no en contra de nadie, sino a favor de preservar el espacio de desarrollo personal para que uno se encuentre a sí mismo y su camino de manifestación, aunque tome tiempos que no son cómodos socialmente.
Al mirar hacia atrás, lamento algunas heridas vividas y algunos errores cometidos. Por otro lado, agradecida, pues sé que sin ellos no sería quién soy ahora. Ser más fuerte, relativizar muchas cosas, conocer más mi vulnerabilidad, ser más invulnerable también, aprender a disfrutar de todo lo sencillo,… son fruto de lo caminado hasta aquí.
Agradezco conscientemente la abundancia que me rodea, y aunque parezca redundante, poder maravillarme de que salga agua del grifo, que sea caliente cuando hace frío, y tener un techo cada noche, de tal manera que dormir bajo las estrellas sea una opción y no algo forzado.
Y al ser consciente de todo ello y de todas estas ventajas, me lleva a valorar cuál es la contribución que hago en el planeta dónde tantos seres no pueden gozar de los mismos privilegios.
Qué hago por los pueblos oprimidos, cómo contribuyo a la paz mundial, a la justicia social o al medio ambiente. Esos temas humanos frente a los que me siento pequeña e impotente, y a la vez sé que toda pequeña aportación suma. Recuerdo una frase que me golpeó: “qué pena sería si pudiendo hacer poco, decidiste no hacer nada”. Así que hago lo que puedo pero a una parte de mí no le basta.
Y por ello cada día me planteo si el lugar en el que estoy es mi mejor contribución, y pido a eso más Grande en lo que tengo fe, que si hay un lugar mejor, por favor, me lo muestre. Sabiendo pues que nada me obliga a que el futuro sea como el pasado y permitiéndome en todo momento ser llamada a algo nuevo.
Gracias a todos y todas quiénes os habéis cruzado en mi vida.
Para quienes haya sido una experiencia desagradable y les haya causado dolor o no les haya sabido atender mejor, les digo “lo siento”.
Y para quiénes haya sido todo lo contrario, es decir, una experiencia amorosa y/o divertida, esperemos pueda repetirse y expandirse.
¡Un fuerte abrazo!
EN CATALÁN
Complir 50 no és qualsevol cosa. Complir 50 no és cosa d’un dia.
A l´igual que un viatge, comença uns dies abans i acaba uns dies després.
No puc evitar pensar en tots aquells i aquelles que, ja tenint més anys que jo, potser han viscut, en alguna manera, el mateix. I a cadascú li deu impactar un dels canvis de nombre, de 29 a 30, de 39 a 40, de 49 a 50 o els que vindran per endavant. Per a mi, aquests són diferent.
I és el sentir aquest punt d’inflexió en el qual ja no saps si allò viscut ja iguala el que queda per venir, que recapitules. Per una banda, agraeixo haver arribat fins aquí, d’altra banda, em pregunto què encara m’agradaria fer, sabent que s’inicia un compte enrere incert.
Així, aquest punt mig és un bon moment per recapitular, tornar a revisar el GPS intern i fer reajustaments.
I les valoracions es realitzen des de diferents perspectives, àmbits i temps.
És per això que l’aniversari dura bastant més que un dia!
En el moment present, sóc conscient de sentir-me molt plena i feliç.
No una plenitud i felicitat d’haver arribat al final de cap camí, sinó una plenitud i felicitat derivades de la manera en què he après o decidit caminar el camí.
Potser és una època, però més aviat em sembla és una actitud conquerida davant la vida. Sense cap dubte, les circumstàncies i territori en què visc afavoreixen que així sigui. Per això, també hi estic agraïda.
Ara, més que esforçar-me, em deixo fluir i procuro actuar en sintonia amb la vida. Aquesta mateixa vida a la qual em mantinc al servei, atenta i disponible per a cada nou gir a què em convida.
Conscient que encara hi ha somnis per complir juntament amb la incertesa de quins seran realitzables. Al seu torn, agraïda de encara tenir somnis, ja que qui té un somni per complir té un gran motiu pel qual aixecar-se. I jo els segueixo tenint.
Començo a sospitar que la tasca és aconseguir l’equilibri entre els somnis i els límits. Límits involuntaris i compromisos adquirits voluntàriament i als quals no renuncio, com és el ser mare. Mare que es transforma a guia quan els fills creixen. Mare que s’aixeca per defensar al seu fill, no en contra de ningú, sinó a favor de preservar l’espai de desenvolupament personal perquè un es trobi a si mateix i el seu camí de manifestació, tot i que prengui temps que no són còmodes socialment.
En mirar cap enrere, em saben greu algunes ferides viscudes i alguns errors comesos. D’altra banda, segueixo agraïda, ja que sé que sense ells no seria qui sóc ara. Ser més forta, relativitzar moltes coses, conèixer més la meva vulnerabilitat, ser més invulnerable també, aprendre a gaudir de tot allò senzill, … són fruit del que he caminat fins aquí.
Agraeixo conscientment l’abundància que m’envolta, i encara que sembli redundant, poder meravellar-me que surti aigua de l’aixeta, que sigui calenta quan fa fred, i tenir un sostre cada nit, de manera que dormir sota els estels sigui una opció o no quelcom forçat.
I en ser conscient de tot això i de tots aquests avantatges, em porta a valorar quina és la contribució que faig al planeta on tants éssers no poden gaudir dels mateixos privilegis.
Què faig pels pobles oprimits, com contribueixo a la pau mundial, a la justícia social o al medi ambient. Aquests temes humans enfront dels que em sento petita i impotent, i alhora sé que tota petita aportació suma. Recordo una frase que em va colpejar: “quina llàstima seria si podent fer poc, vas decidir no fer res”. Així que faig el que puc però una part de mi no en té prou.
I per això cada dia em plantejo si el lloc en el que estic és on hi ha la meva millor contribució, i demano a això més Gran en el que tinc fe, que si hi ha un lloc millor, si us plau, m’ho mostri. Res obliga a que el futur sigui com el passat i em permeto en tot moment ser cridada a alguna cosa nova.
Gràcies a tots i totes qui us heu creuat en la meva vida.
Per als que hagi estat una experiència desagradable i hagi causat dolor o no us hagi sabut atendre millor, us dic “ho sento”.
I per qui hagi estat tot el contrari, és a dir, una experiència amorosa i / o divertida, esperem pugui repetir-se i expandir-se!!!!
Una forta abraçada!!!